DES DE L´EXILI

L’home que retornava estrelles al mar…

Un dia qualsevol, a una platja qualsevol, algú va veure des de la distància un home que, de quan en quan, s’ajupia en la sorra, a vora mar, i després hi llançava quelcom. Encuriosit, l’observador se li va acostar i s’adonà que el que feia aquella persona era retornar a l’aigua les estrelles de mar que trobava, perdudes i apartades per un cop d’onada, fora del seu element. Li va dir que aquella feina era estèril, que no podria salvar-les totes, que se’n deixaria moltes. Ell, llavors, després d’un breu silenci, li contestà que cada estrella de mar que retornava al seu mitjà natural era una victòria, que valia la pena l’esforç fet per cada una d’elles i que ningú el faria desistir d’aquella empresa…
Els que em coneixeu, sabeu que m’apassiona la meua feina, malgrat les condicions en les quals treballem avui dia, malgrat l’escassa consideració social que tenim el professorat, malgrat el sabor agredolç que et queda quan veus que les coses no ixen sempre com tu vols, que sovint podries fer-ho millor o que et queda molt, moltíssim per aprendre. Però com ens demostra la natura –enguany ho hem comprovat a l’hortet de l’institut– sempre arriba l’hora en què es recullen els fruits després del treball i l’esforç esmerçat, i en un curs lectiu, això arriba al juny, quan toca fer valoració global de com ha anat tot, de què s’ha aconseguit i de com s’ha fet.
La setmana passada va tindre un parell de dies en què no haguera canviat –habitualment ja no ho faig– la meua feina per res del món. Dilluns, els alumnes de la meua tutoria –un grup difícil, perquè no dir-ho, que m’han donat algun que altre maldecap– em van lliurar una carta preciosa en la qual explicaven com havien canviat, com havien millorat, com ara sabien apreciar i valorar aspectes dels quals abans “passaven”, com havien superat obstacles i què havien après durant el curs, tant pel que fa a les matèries com al que no hi té directament res a veure, però que moltes vegades és més important que saber si una paraula té accent o s’escriu amb ce trencada. N’eren conscients i ho agraïen sincerament.
Al dia següent, els meus entranyables alumnes de literatura de primer de batxillerat em tenien reservada una altra sorpresa que em va tocar, també, la fibra: en l’últim dia de classe em mostraren la seua estima cantant-me unes cançons i em van fer saber després –oralment i també per escrit– quines eren les seues impressions del curs que acabava. En aquestes reflexions, parlaren del que havien après, del que els havia suposat la immersió en els autors i obres estudiats, i ben especialment, de com els havia influït l’assignatura en la seua formació i de com jo els havia marcat, segons ells. Sense cap dubte –ho fan sovint– exageraven, però sentint-los expressar-se, sentint-los parlar, mirant-los als ulls mentre ho feien, pensava com havia estat d’afortunat per treballar amb ells, perquè és una promoció que pot assolir tot allò que s’acabe proposant…
En ambdós casos em vaig emocionar, per motius diferents, perquè les característiques de tots dos grups també eren força variades. Però a totes dues classes els vaig dedicar unes sentides paraules de comiat de curs, els vaig fer unes consideracions sobre el que havíem aconseguit junts, sobre com havien millorat sota el meu punt de vista, sobre el que havíem après plegats, i específicament als de batxillerat, com d’important és pensar, dubtar, voler saber més i anar més enllà, i com de meravellosa i fantàstica és, sempre i en tot moment, la literatura. Em vaig permetre, també, donar-los algun que altre consell, alhora que els vaig transmetre uns desitjos finals plens d’ànims i d’esperança en un futur que dissortadament és incert, però que en tot cas està per escriure. Ho faran ells i, n’estic segur, amb bona lletra.
Enguany doncs, pensant ara més en els alumnes de la meua tutoria, però també en alguns de batxillerat, he tingut l’oportunitat, juntament amb alguns companys, de retornar al mar alguna que altra estrella que havia quedat momentàniament en la sorra, apartada per un cop d’onada puntual. Així, continuarà vivint i creixent en el mar del coneixement, continuarà el seu camí, un camí que només cadascuna d’elles haurà de construir-se amb el seu esforç personal. I.. sabeu què? No només em sent orgullós d’haver-ho fet, sinó que, amb la il·lusió intacta del primer dia –malgrat tot, malgrat alguns– considere que no només ha valgut la pena intentar-ho, sinó que dur-ho a terme, vistos els resultats, ha estat una experiència especialment enriquidora.
Acaba un curs, però no la lluita –mai no acaba– contra la ignorància i contra la indiferència, contra la desesperança i contra els murs que té la vida, que ens posen a prova però que ens permeten traure el millor que tenim dins nostre. Perquè queda molta feina per fer, moltes personetes que formar en coneixements i en valors, alumnes a qui ajudar a creure en ells mateixos, a qui ajudar a créixer en tots els sentits. Perquè mentre queden estrelles de mar que retornar a l’aigua, una de sola, molts companys i jo mateix ens deixarem la pell –si no ens ho impedeixen les retallades i la incompetència d’uns polítics que només parlen de fracàs escolar quan els únics fracassats són ells, que cada vegada ens ho posen mes i més difícil– per a fer-ho possible. Perquè els nostres alumnes són els ciutadans del demà. Perquè els nostres alumnes són el nostre futur… Digueu-me: no és una empresa que val la pena?
Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Per Ferran Sanz.