XEEEE QUE BOOO!!!
Articulo publicado por Ferran Sanz en la "RIBERAEXPRES.COM
Tothom tranquil. Aquest dissabte no vos parlaré ni de política, ni de
Bankia, ni de l’atur, ni de la més que probable i futura intervenció que
ens espera, ni –com diu Arguiñano en un vídeo que està fent furor la
xarxa– de gàngsters i “gorileros”, en primer lloc per no cansar-vos, i
després per no posar-me –més encara– de mala bava. La realitat és la que
és i no la podem amagar –ja voldrien alguns, sempre defugint
responsabilitats– però sí que m’interessaria desemboirar-vos una
miqueta, ni que siga per uns instants, i ajudar-vos a fer evasió amb
aquestes ratlles, si voleu, dels problemes diaris. M’agradaria, per
tant, que us quedara –mai millor dit– un bon sabor de boca després d’una
setmaneta carregada de mals averanys i prediccions temibles, perquè –ja
tocava– vaig a parlar de gastronomia.
Sempre m’ha agradat la cuina i no només
el fet –comú a la totalitat d’individus– de menjar-me’n els plats, uns
més que d’altres, sinó també el de fer-los i gaudir-ne alhora, tant del
seu procés d’elaboració com de la presentació final amb la qual són
parats a taula. Supose que és, com tot a la vida, qüestió d’interès; en
tens o no en tens, pel que siga, i t’hi aficiones, més o menys, depenent
d’un estímul concret, d’una persona determinada, d’un fet potser
casual. No diria que vaig tindre una persona concreta en qui fixar-me
–fora de ma mare o la meua iaia Rosa, i posteriorment de mon pare, bon
cuiner també– a l’hora d’interessar-me pels fogons, però sí un punt
d’inflexió a partir del qual a la curiositat que sempre hi havia sentit,
es va unir la necessitat de menjar alguna cosa de trellat.
Recorde que ma mare decretà, un bon dia
–fa mil anys d’això, jo en devia tindre uns tretze o catorze– que els
diumenges per la nit es desentenia de la cuina: qui volguera menjar de
calent, s’havia d’espavilar. I allà començà tot. Vaig fer, doncs, els
primers tempteigs amb paelles i cassoles, els primers fregits, les
primeres truites; més tard, els primers sofregits i després ja alguna
coseta més elaborada. La meua germana menuda sempre em diu: “amb la por
que li tenies al foc, de xiquet, i mira la gràcia que has tingut després
fent guisaos”. I té tota la raó del món! Era una pel·lícula
veure’m encendre el foc amb mistos, perquè no m’agradava gens
sofrimar-me els incipients pelets que m’eixien a mans i braços… Bé, ja
n’he contat prou, el julivert que no isca!
Cuinar –sofregir, guisar, enfornar,
coure… totes les variants– requereix, en tot cas, –no descobriré
Amèrica, ara– tres coses bàsiques: temps, bons ingredients i que
t’agrade. Com cuidar un jardí o un hortet, la tasca vol dedicació, amor
propi, i el bon gust suficient per aconseguir un resultat digne i
satisfactori. També t’equivoques i vas progressant a base de fer, al
principi, autèntics cutxapandos gens mengívols que posen en
dubte la teua salut mental, però acabes fent-t’hi i al final, com tot
allò que adquireixes, agraeixes haver-ho après, perquè és un dels
atuells que t’acompanya la resta de la teua vida. Quan ja passes a
guisar per a la gent a part de per a tu mateix –a València en general, i
al meu poble en particular els homes solem fer els menjars comunals–
les satisfaccions augmenten.
A qui no li agrada, després d’haver fet
una bona paella, una bona cassola d’arròs al forn, un bon all-i-pebre,
un arròs a banda o una simple barbacoa, que li diguen com a recompensa
immaterial –caient en el perill que et diguen “alabanciós”– les màgiques
i simples paraules: “xee, que booo”, amb la e del “xee”, per suposat,
oberta i llarga. Representa la constatació d’un plaer per als sentits,
la necessitat primària de menjar sublimada a una activitat transcendent.
I no exagere, encara que ho semble! Pregunteu-li, per exemple, al que
tanca els ulls quan menja –molta gent ho fa, el meu nebot Miquel sense
anar molt lluny, sempre i quan no siguen verdures, clar–; però
lamentablement les presses ens dominen i no dediquem el temps que toca a
assaborir i a pair ben paït allò que ens entra pel pap.
No parlaré dels hàbits alimentaris entre
la nostra joventut –i la que no és tan jove– perquè em recorda un debat
bastant recent, lligat a certs horaris, però sí que diré que som el que
mengem i que moltes malalties que patim o patirem estan relacionades
directament amb què ingerim i sobretot amb com ho fem. No és broma. Per
això cal, cada vegada més, menjar sa i equilibrat, interessar-te per les
propietats i condicions d’allò que comprem o cultivem, i ben
especialment valorar i agrair la feina, les innovacions i les
aportacions dels que cuinen, dels que ens delecten amb el seu treball
–siguen professionals o no–, dels que empren un temps preciós en fer-nos
estimar la bona taula i fan que apreciem els bons ingredients de la
nostra terra, que en són molts i variats.
Ara ja fa calor, i no abelleix guisar
tant com a l’hivern, però el mercat –el de tota la vida, no el que ens
governa les vides– té solucions per a tot. Les neveres van omplint-se –i
fan un goig a males ja– de menges fresquetes, agradables, lleugeres,
que costen menys d’elaborar però que et satisfan d’igual manera o fins i
tot més encara. És temps, doncs, d’amanides de tota classe i condició,
de gaspatxos, de l’excel·lent verdura i fruita de temporada, dels gelats
tan bons que n’hi ha –ai, l’operació bikini, que comença a
perillar!– i també d’innovacions, d’atrevir-se a posar en pràctica
aquells consells o executar –en el bon sentit– aquelles receptes que et
comenten o que et recomanen amb especial afany. És temps de sopar a la
fresca o al balcó, és temps d’aliments que t’entren sense grans
dificultats…
Avui, però, aprofitant que em queden
alguns napicols de mon pare, em faré un arrosset d’ossos “del corbet”,
botifarra –encara en tinc, de valenciana, estic començant a rematar
existències del congelador– i l’esmentada hortalissa. Boníssssim! Sí, ja
ho sé… És un menjar més de d’hivern que de d’estiu, però bah! El
deixaré reposar, primer, mentre em faig l’aperitiu, després m’estacaré
un Montecristo –encara me’n queden un parell, enguany els he
fet durar– i després estirarem les cames una miqueta; a la nit alguna
cosa lleugera –una amanida, alguna peça de fruita– i llestos. Fruir
d’un bon plat, de l’abans i del després, no té preu. Gaudim, mentre
puguem, de les coses bones que té la vida, abans que el mercat –ara sí,
el que ens governa la vida– ens faça, més encara, la guitza.
I és que, passe el que passe, amb la panxa plena segur que ho veiem tot d’una altra manera…
Besets i abraçades. Fins la setmana vinent!
Ferran Sanz
Calafell, 2 de juny de 2012
“No hay distancia que no se pueda recorrer, ni meta que no se pueda alcanzar. si lo deseas de verdad, lo puedes lograr”
El pan nuestro de cada día es sinónimo
Sustituir el pan por otros componentes en la dieta diaria es un error
El pan ayuda a satisfacer las necesidades energéticas, proteicas y minerales
El pan no engorda
El pan es el alimento de más fácil obtención
El pan se adapta a cualquier tipo de alimento
El pan es incomparable por su sabor, olor, consistencia y aspecto agradable
El pan orienta la nutrición hacia la satisfacción del gusto
El pan es signo de autenticidad
PAN en la mitología, era el dios de los pastores y de los rebaños
